Medi i paisatge

Pels que vulguin gaudir de la natura amb un xic d’emoció, Aixovall disposa de la via ferrada del Tossal Gran, una via urbana a peu del riu Valira i al costat de la carretera. Cal tenir en compte, però, que una de les seves variants és d’un nivell alt a causa d’un desplomat.

El Puig i la Serra de Sant Amanç (o Amand) es troba a la banda Sud del Taga (Serra de Conivella). Té una altitud de 1.851 m. Per les seves vistes és considerat "el balcó del Ripollès". Al cim hi ha una creu de ferro i un altar per a les celebracions religioses. Segons la llegenda, Sant Amanç habitava en el castell de la muntanya cap al s. IV. Rebel cabdill dels Begaudes. Aquest nom correspon a camperols revoltats contra els grans terratinents i el poder romà dominador. La revolta s’inicià a la fi del segle II a les Gàl·lies i durà fins al segle V. Cap al segle IV penetrà a les terres que serien catalanes i el cabdill n’era Sant Amanç. La llegenda vincula el castell de Pena i la muntanya de Sant Amanç al personatge del Comte Arnau, qui donava sal al seu cavall a les salines dels masos del Jofré i del Boix de Vidabona per fer-lo més veloç. A les nits de tempesta, al Collet del Vent encara s’hi passeja el seu espectre. També es menciona un convent de monges al Pla de Pena, expulsades del monestir de Sant Joan, visitat sovint pel comte. Diu la cançó popular: “Les monges de Sant Aimanç, dotze monges, tretze infants”. És sorprenent la carta que Xirinacs, en el seu Dietari final, adreça al Comte Arnau convidant-lo a redimir-se del seu perllongat purgatori, ajudant a la nova revolució catalana consistent en generar comunitats humanes organitzades i fundades en el consens i la concòrdia, que durà a la fi de la lluita de classes i a l’alliberament nacional: "Deixa ja la teva Pena vagarosa i ajuda’ns a fer créixer aquest nou i vell plançó ple d’Esperit per totes les terres catalanes i per tot el món: la nova revolució." Sant Amanç etimològicament vol dir “l’enamorat per sempre”. Interpretant el Dietari final de Lluís M. Xirinacs, en el Camí de Vidabona representa el místic, l’Amic (de Ramon Llull) qui, després de l’alliberament de les pròpies dependències a les coses del món, esdevé subjecte lliure (1a etapa del Camí de Vidabona).  Foll d’amor, en èxtasi contemplativa de l’Amat (Ramon Llull), l’Absolut, la Mare o Amor creador de l’Univers, segons Xirinacs representada pel Taga, es consumeix en desig de fondre-s’hi. L’Amic (Sant Amanç) i l’Amat (la mare Taga) estan units pel Coll de Jou (que vol dir unió, “ioga”). Per completar la unió mística cal transcendir el subjecte, fet aquest representat pel mite de Sant Miquel Arcàngel i l’equivalent mite terrenal de Sant Jordi (que vencen el  el dimoni / l’aranya: la supèrbia de l’ego). Aquest és el sentit mític de fer nit o estada al refugi de Sant Jordi de Coll de Jou.

En aquesta zona prepirinenca hi trobem una gran biodiversitat vegetal i animal. Alguns exemples: Amfibis: Tritó pirinenc, granota roja, salamandra. Rèptils: Escurçó, serp verda. Aus: Àguila daurada (el rapinyaire més gros i potent de la Península Ibèrica), falcó pelegrí, gamarús (rapinyaire nocturn), àguila marcenca, aligot, còlit gris, alosa, gralla de bec groc, cornella, trencalòs, voltor comú. Mamífers: Cabirol, porc senglar, gat mesquer o geneta, fagina, guineu, teixó. Vegetals: Pi roig, faig, roure martinenc, boix, ginebre. En zones rocalloses i humides podem trobar l'orella d'ós, herba fetgera i corona de rei.

PROP D’AQUÍ Des de Sispony es pot pujar al pic del Carroi, a 2.234 m, seguint una ruta d’uns 11 km amb un desnivell bastant fort. Cal tenir, però, una precaució: és necessari pouar aigua al poble perquè durant el recorregut no hi ha cap font. Una altra ruta és la que puja a la collada de Muntaner i el pic d’Enclar (2.383 m). Té una durada de quatre hores només d’anada i un desnivell de 1.000 m. El punt de sortida és davant de la Casa Rull.

Un 80% del territori de la parròquia d’Escaldes-Engordany són espais naturals i la vall del Madriu-Perafita-Claror, declarada patrimoni mundial de la Unesco l’any 2004 en la categoria de paisatge cultural, n’és una part essencial. Alhora, representa una de les zones naturals més importants d’Andorra, ja que, amb una superfície de 4.247 ha, ocupa un 10% del territori total del Principat. És una vall d’origen glacial que té l’aigua com a element fonamental: està situada a la conca hidrogràfica del riu Madriu (del llatí matrice, que vol dir ‘mare’), amb el riu de Perafita i Claror com a principal i primer afluent, i està alimentada per multitud d’estanys, com ara el Blau, el Forcat, el Rodó, el de l’Illa, el de la Bova i els Estanyons. Pel que fa a vegetació, hi abunden els boscos de ribera, pi roig, avet, pi negre i bedoll i el prat alpí. Aquesta vall és un referent biològic de la vida d’un país de muntanya, però també ho és en el vessant històric i cultural, ja que durant més de set-cents anys, des de l’època medieval, hi ha perviscut un tipus de vida harmònic amb el medi natural. En són un reflex els nuclis de bordes d’Entremesaigües i Ràmio, diferents cabanes de pastors construïdes de manera tradicional amb la tècnica de la pedra seca, murs i feixes utilitzats antigament per al conreu d’horts.

Soldeu i el Tarter ocupen un territori que està envoltat per unes valls de gran encant, la vall d’Incles i la de Ransol. Aquestes, com altres indrets de la geografia andorrana, tornen a gaudir de la presència d’una espècie que s’havia extingit feia segles als Pirineus: la marmota. Per a més informació: apartat de la parròquia de Canillo.

Amb l’itinerari del romànic podreu viatjar a l’època medieval i descobrir la petja que l’art romànic ha deixat a la zona. La ruta comença a la plaça del Consell, seguidament enllaça el conjunt històric de les Bons i les esglésies de Sant Miquel i Sant Joan de la Mosquera i finalment s’acaba a l’església de Santa Eulàlia i el Museu d’Art Sacre. Per a més informació i visites guiades: (+376) 833 551, www.encamp.ad i casacristo@encamp.ad El camí de les Pardines també és un itinerari curt, fàcil i sense gairebé desnivell. Permet gaudir d’una bona vista sobre el poble d’Encamp i les muntanyes que l’envolten i passa vora un jardí botànic amb espècies autòctones dels Pirineus. El punt de partida és la cruïlla de la carretera dels Cortals amb la borda de Pardines, on hi ha un aparcament. El Funicamp fa una parada intermèdia als Cortals, una zona on a l’estiu hi ha un berenador i diferents espais per fer-hi activitats, com ara el rocòdrom de les bordes de Rigoder. Però a la parròquia també s’hi poden fer dues vies ferrades: la dels clots de l’Aspre, que surt des d’Encamp i és de dificultat baixa, i la del Bony d’Envalira, que parteix des de Grau Roig i és de dificultat mitjana. Finalment, recomanem l’excursió al circ dels Pessons, que té una durada d’unes quatre hores començant des de l’estació d’esquí de Grau Roig. Anant en direcció oest s’arriba fins al primer estany i a partir d’aquí cal agafar el GR7 fins al coll dels Pessons i travessar el circ per l’eix central; des del mateix llac també es pot anar al portella Blanca. Com a suport a qualsevol expedició, d’entre la xarxa de refugis d’alta muntanya gratuïts i oberts tot l’any, la parròquia d’Encamp disposa dels de Montmalús, l’Illa, Ensagents i Agols. MEDI NATURAL Un dels paratges naturals més destacats de la parròquia és el circ de Pessons, el qual engloba set llacs i algunes llacunes situats al cercle glacial granític més gran d’Andorra. El granit és molt present al vessant est del Principat i prové del batòlit granític de Montlluís, prop de Font-romeu, a la comarca de l’Alta Cerdanya. En els blocs de granit, s’hi pot veure el desgast exercit pel gel durant el període quaternari. També té un interès important la vall del Madriu-Perafita-Claror, una vall d’origen glacial que ocupa pràcticament el 10% del territori andorrà i que queda repartit entre les parròquies d’Encamp, Andorra la Vella, Escaldes-Engordany i Sant Julià de Lòria. La flora encampadana té com a elements representatius la genciana, l’àrnica, l’enciam de font i el coscoll, i entre els bolets més abundants es compten els ceps, els rovellons, les murgues, els fredolics i la pota de perdiu. Quant a la fauna, trobem l’isard, el cabirol, el gall de bosc, la guineu, la marmota, la truita, la perdiu i el milà, a més del mufló, originari de Còrsega i introduït a la parròquia pel trofeu que s’hi fa. D’altra banda, en aquest indret, si afinem l’oïda, podrem sentir els xiulets de les marmotes, que van ser introduïdes a les Valls fa uns anys.

El Pas de la Casa és l’única part d’Andorra que mira al vessant atlàntic. En el seu límit territorial neix l’Arieja, riu que s’endinsa després en terres occitanes, i un dels seus cims més emblemàtics és el Portella Blanca (2.515 m), el qual fa de punt fronterer entre terres andorranes, catalanes i nord-catalanes. L’altitud i l’orientació que té el Pas de la Casa expliquen el seu clima, més abundant en fred i precipitacions. Les temperatures acostumen a ser molt baixes i allà on es nota més és a la Gavatxa, nom amb què es coneix popularment l’indret més gelat. Són famosos també els seus vents gèlids, com el famós torb, també anomenat tors, que ve del nord i que quan bufa aixeca la neu i fa baixar les temperatures uns quants graus. Aquests vents es fan notar amb molta força a la població, de vegades creen remolins i fins i tot han fet aixecar bigues de ferro, tal com va passar el març del 98. Quan el mateix vent bufa més fluixet, se l’anomena follet. Malgrat tot això, hi ha una dita que diu: “si a Lleida hi ha boira, al Pas hi ha bon temps”. També són molt coneguts els prats que hi ha a la zona per la gran quantitat de flors i plantes que s’hi poden trobar; entre les espècies més abundants destaca l’azalea i la grandalla, a més de la genciana i la regalèssia com a tall d’exemple de plantes medicinals. Hi ha un itinerari curt però interessant que va fins a l’estany (a 500 m del Pas de la Casa) i el pic de les Abelletes (a 5 km). La ruta comença a l’estació d’esquí i a partir d’aquí s’ha d’anar pujant el riu Arieja fins arribar a l’estany. Un cop aquí, s’arriba al pic passant pel coll dels Isards. Com a activitat complementària, si us interessa enfilar-vos per llocs escarpats, teniu l’opció de recórrer una de les dues vies ferrades que hi ha en aquest coll. D’altra banda, passa prop d’aquí el Camí dels Bons Homes, un itinerari que transcorre entre el castell de Montsegur (Occitània) i el santuari berguedà de Queralt (Catalunya) i que rememora les rutes de migració dels càtars tot enllaçant pobles que hi tenen una vinculació històrica. Un dels cims d’aquesta ruta és el Portella Blanca, pel qual es passa seguint el tram de GR-107 que lliga els municipis de Porta i Bellver de Cerdanya. Per a més informació: www.camidelsbonshomes.com

El Grandvalira Circuit, ubicat al port d’Envalira (al Pas de la Casa) i que contribueix molt en el desenvolupament econòmic d’Encamp, és l’únic circuit de fora de França on es fa el Trofeu Andros, premi automobilístic de conducció sobre gel i neu amb més de 20 anys d’història. La cursa generalment és al desembre i té un seguiment molt ampli. També durant l’hivern l’estació rep el campionat nacional G-Series; a l’estiu, en canvi, l’asfalt de la pista l’ocupen motos en sessions d’entrenament i serveix d’escenari per a una prova del campionat del món de Supermoto.

El poble abandonat de Vallsera a 1.639 metres d’alçada, és un conjunt arqueològic i d’interpretació d’un poble que va ser mencionat per primera vegada el 1.011. Va ser abandonat a causa de la pesta al segle XIV, tot i així es sap que al cadastre napoleònic del 1.827, indicava que al poble hi havia un molí i una farga. Les restes més conservades són les de l’antiga església, encara que només en resta un mur. Està dins del bosc de Camporells, un bosc conegut per la seva bellesa i zona protegida. El fet de que estigui situada entre els pantans de les Bulloses i Matamala fan que els Angles sigui una població amb diferents possibilitats per fer excursions i practicar diferents esports. Es pot anar cap a les fonts de l’Auda i a les valls de Lladura i Vallsera.